Enviat per: David | 11 Abril 2013

Cursa “L’Encantada” de Font-Rubí

L’Encantada” es va convertir fa unes poques setmanes en un dels majors reptes des que vaig començar a córrer. La primera edició d’aquesta cursa a Font-Rubí, en principi de 20K, era un objetiu ben ambiciós pel meu nivell. I d’aquí l’anar-lo a buscar.

encantada5

Confeccionant una mica el calendari de curses de les pròximes setmanes o mesos me la vaig trobar coincidint amb d’altres. No en tenia referències sent el primer cop que es celebrava i tampoc coneixia el lloc per on passava. Al final un tria les curses per diferents motius: estat de forma, motivació, repte, encant o qualsevol altre actractiu que pugui tenir. I aquesta tenia bona pinta i diferents aspectes que em motivaven. Parlant amb algú que sí que coneixia el terreny em va acabar de convèncer.

Fins ara, la cursa de muntanya més llarga que havia fet va ser el Cross de Sant Pau de 14,5K tot just un parell de mesos enrera. I la cursa més llarga de totes va ser la Mitja Marató de Sitges (21K), ben plana ella. Així que aquesta s’acostava a una mitja, però de muntanya!

Un objetiu molt gran, partint de la base el poc entrenament que faig i menys de les característiques necessàries per assolir tals fites. Però ja fa un temps que em vaig aficionar a córrer per camins i muntanyes, molt més atractiu, entretingut i satisfactori que córrer per asfalt. Encara que parteixo des d’un punt baix, de mica en mica, vaig a més.

Podria semblar llunyà aquest meta, però marcant-la en un horitzó proper m’obligava a treballar-hi amb tots els sentits per aconseguir-ho. Era un pas al que volia arribar i ara es presentava una oportunitat de plantar-m’hi. Una prova del que seria capaç o no de fer.

No va començar bé la cosa, perque quan em vaig decidir a fer-la em vaig ficar malalt. Uns deu dies sense gimnàs ni córrer. I si el meu estat de forma no era l’ideal ara encara tirava més enrera i, lògicament, es retallaven els temps per poder-m’hi ficar a punt. Però igualment em vaig apuntar, quedant-me menys d’un mes per entrenar-me bé.

D’alguna manera em vaig idear un calendari o agenda per a aquesta posta a punt. Mirant de sortir també a córrer en mig de setmana i fent alguna sessió d’spinning com entrenament intensiu. També venia d’un estat de forma molt baix per lo que aquest entrenament havia de ser evolutiu, molt, fins arribar al meu millor moment.

Així que es va començar fent mitja horeta suau i després alguna volta a Vilafranca al vespre. La primera prova important va ser fer uns 16K, també a ritme molt suau i en pla; distància que feia molt que no tocava i em va donar un cop moral molt positiu. Encara quedava molta feina per endavant però ja s’estava avançant en la bona direcció.

En la següent setmana nova volta a Vilafranca i segona prova important: anar i tornar al Puig de l’Àliga. Un total de 21K i ja ficant força desnivell i pendents de per mig. Per primer cop arribava al cim del ‘tiron’, cosa que em va motivar moltíssim juntament amb poder gaudir de la ruta i tenir la gran recompensa d’uns grans paissatges des d’allà dalt. A més, també vaig poder tornar tot seguit per lo que es va completar un bon entrenament. La distància era bona, tot i que el desnivell o dificultat encara quedaven per sota dels que em trobaria a la cursa. Però jo molt content, en no res ja estava fent grans coses.

A tot això, l’organització de la cursa comunica que el recorregut de la mateixa s’allarga en gairebé dos kms per no poder passar per una zona protegida. Així que la recent sortida al Pic ja quedava curta i tot! Lluny d’espantar-me encara em va motivar més. I que carai, així faria la meva primera mitja de muntanya.

A la tercera setmana ens vam plantar en Divendres, que era festiu. La intenció aquest dia era fer un futimer de kms en pla i el Dilluns següent fent la darrera gran prova per muntanya abans la cursa. Doncs canvi de plans: em van proposar anar a Les Gunyoles a fer el circuit negre. Va ser guapíssim i un gran entrenament. En 16K es va fer molt de desnivell i també fent una ruta ben variada. Fins ara tot estava sortint rodat i la progressió era molt positiva.

El Dilluns, la darrera. Encara no estava del tot recuperat de la sortida a Les Gunyoles, per lo que volia fer un llarg recorregut en pla per acabar de preparar. Mal dia. Problemes al començar amb els tibials que em va impedir córrer a gust, tenint que parar un parell de cops en menys de tres kms. Després em vaig reposar i vaig acabar fent una bona ruta. No va ser l’entrenament buscat però si que em va ajudar per preparar-me mentalment, a superar les dificultats i ser capaç lidiar amb el patiment, factors que de ben segur em caldrien a la cursa.

Aquesta darrera sortida a una setmana de la cursa em va deixar algo tocat. Físicament, perque l’esforç va ser molt gran. I de cap, encara que va tenir la seva banda bona com explicava, perque no m’havia provat com volia i em generava dubtes de cara a la cursa. En tres setmanes havia progressat moltíssim però això igual no era prou com per arribar-hi de forma ideal.

Al marge d’aquesta preparació per la cursa, molta feina feta. Feina que ja ve d’enrera, de trencar límits o barreres, de no tenir pors, de buscar motivacions i nous reptes, de lluitar pel que un vol. I, sobre tot, fer l’esforç que calgui per gaudir de les coses. I aquests dies m’han ajudat a accelerar o intensificar una mica el procés pel que fa el córrer.

I així arribem al Dissabte, dia abans de la cursa. Surto a rodar, vuit kms molt suaus com a prèvia. A la tarda plou i no sé com estaran els camins. Però això no em preocupa, encara serà més divertit i tot. El que em fa ballar el cap és la dificultat de la cursa mateixa. No serà massa per mi? Estic preparat? Com respondran el cos, les cames, el cap… Han sigut poques setmanes d’entrenament i el meu bagatge anterior era ben pobre. La primera mitja de muntanya i desconec quines seran les sensacions i emocions que hi hauran, així com els pensaments que es poden presentar. D’aquesta manera, amb alguns nervis, em va costar ficar-me a dormir.

Diumenge al matí, abans que soni el despertador ja estic desvetllat. Poc vaig dormir, però l’excitació em mantenia ben despert. Ritual de lo Habitual a casa en un dia de cursa: esmorzar, veure líquid, roba i calçat per córrer, alguns estiraments i algunes respiracions per activar-me i treure’m les mandres.

Em venen a buscar i enfilem cap a Guardiola de Font-Rubí. Fa un bon dia, amb un gran Sol i el cel ben serè. Ideal per córrer.

Comença a haver-hi bon ambient, es respira atmosfera de cursa. Saludar a gent, força coneguts aquí. Ja amb el dorsal, fet els estiraments de rigor i escalfant una mica, tot està a punt.

encantada3

Arranquem. Sortida controlada, suau, molt camí per endavant. Veig un veí que s’ha acabat apuntant també, el saludo i el darrer que dic és “a gaudir-la!”. I amb això em vaig quedar, mirar de disfrutar tot lo possible d’aquesta cursa.

No triguem res en fer les primeres pujadetes. A mi sempre d’inici em costen i aquí eren una mica trenca-cames perque es combinaven vàries pujades amb descansos. A ritme tranquil s’anava fent, encara que per començar ja era un grau de patiment.

Arribem al primer avituallament, km cinc, i no dubto en agafar algo de fruita i aigua. Mai he menjat res en una cursa però aquí ja ho necessitava i calien reserves per tot el que quedava. Només passar aquest punt ja venia lo més complicat, una pujada de gran desnivell, de molta pendent, que obligava a tothom a caminar. Es va fer ben llarg i esgotador. Recordava d’alguna forma l’ascens al Montgrós. Amb l’ensurd afegit que em va aparèixer una molèstia a la part baixa de l’esquena. Per sort, era una qüestió de la dificultat de la pujada, perque un cop superada va marxar. Hagués estat molt complicat córrer amb ella… I encara quedaven uns quinze kms per endavant!

encantada4

A dalt unes vistes espectaculars del Penedès, a uns 700m d’alçada no podia ser d’altre manera i el paissatge que es podia contemplar era increïble. Tornem a córrer i ara bon ritme, per un camí ample i més o menys pla. Així durant una estoneta on recuperar forces i gaudir de l’entorn. Fins arribar a una altre pujada important. Aquesta, a diferència del primera que era més corriol, era per camí i intento seguir corrents tot el que puc fins que les cames diuen prou. Toca caminar una mica fins uns metres abans del segon avituallament. Menjar i aigua i avall que fa baixada.

Un bon troç on un s’embalava de valent. Frenar era més perillós que deixar-se anar en plan kamikaze. Divertida aquesta sensació de velocitat desenfrenada. Tot seguit el camí continuava amb la mateixa pendent però ara sí que augmentava el grau de perillositat degut a un terreny de moltes pedres soltes. Molta prudència, vigilant molt i anar fent. Els turmells a aquestes alçades i amb aquesta dificultat ja començaven a estar una mica tocats.

Acabat el camí ens fiquem en un corriol de baixada, 200m que cauen en picat i que per no relliscar t’havies d’ajudar de branques i anar amb molt de compte. Ja estem gairebé al km quinze de cursa i passat un riarol continua la tendència de baixada, amb alguna pujadeta entre vinyes, corriols de tot tipus i rieres fins al final. Molt divertit i distret, com tot el recorregut.

encantadaEn aquestes petites pujades es veia clarament la falta de fons per manca d’entrenament i els kms acumulats ja de cursa. A la mínima em quedava clavat. Els darrers kms semblaven interminables.

Ja es divisava el final, l’arc de meta. Un parell de kms més. L’últim esforç. Darrers metres i per fi puc deixar anar un “ja està!!”. Fet.

Una satisfacció molt gran pel que acabava de conseguir: 21,9K en 2h31m!! El que per mi és una grandiosa proesa: la primera mitja de muntanya.

Com a recompensa tenim botifarrada i reposem forces, mentres em trobo amb gent i xerrem de l’experiència. Molt bon rotllo per acabar com cal.

Una cursa i un recorregut que em van agradar moltíssim. Molt bona organització que va donar bons obsequis. I la sort que em toqués en el sorteig una altre bossa, jeje. Cursa molt maca per apuntar al calendari de l’any vinent; i per preparar-la o arribar-hi millor, clar.

Molt content per aquesta gran experiència tan maca. Per marcar-m’ho com a repte i conseguir-ho, amb l’esforç no només d’aquest dia si no d’uns quants més. Una demostració del que puc fer, de la línia a seguir. Motivació per seguir progressant, d’anar a més. De disfrutar més, descobrir i gaudir dels camins, de la muntanya. Sentir l’entorn. Sentir-me a mi mateix.

Fotos: Organització de la cursa, Fondistes Penedès i Running2life


Responses

  1. felicitats per la cusa i el temps! t’estàs tornant un crack!!

    • Gràcies! Es mira de fer el que es pot, que no és res de l’altre món :p Però jo molt content d’on arribo. A més, mentres es puguir gaudir ja és molt!

  2. volia dir cursa… 🙂


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: