Enviat per: David | 16 Abril 2013

Una volta per Les Gunyoles

Un cop superada la Cursa de l’Encantada de Font-Rubí ha arribat la tranquil·litat. No hi ha hagut gaires conseqüències físiques de la mateixa, lo que m’ha permés tenir una setmana més normal, recuperant el gimnàs que havia sigut el sacrificat d’aquesta darrera época. Però també mantenint l’spinning que havia afegit com entrenament i que m’agradaria que tingués certa continuitat, ja que és de gran ajuda a nivell cardio-vascular. També hi ha hagut ioga de per mig, sessió setmanal i classe mensual el Dissabte.

Amb tot plegat hi ha hagut força activitat física aquesta setmana, descansant d’alguna manera de sortir a córrer. Això ho deixava pel Diumenge.

Deixant enrera la cursa, no hi havia un objetiu que buscar, un planning que seguir. El que havia sigut una mena d’esforç gairebé incondicional, sense pensar, portat per la inèrcia, desapareixia. Sense obligació ni cap mena de pressió. Així que el plantejament per aquest Diumenge era senzillament sortir a disfrutar del córrer. Ni més ni menys.

Hi havia un perill, evident: si es vol disfrutar i no hi ha cap obligació és fàcil caure en la comoditat i en el no voler patir. Buscar quelcom fàcil que em fagi sentir a gust i prou.

Jo no volia renunciar o frenar el camí que havia començat i que estava portant bé, evolucionant de manera clara. Tampoc volia trencar la dualitat esforçar-se i gaudir que porta a l’equil·libri entre patiment i disfrutar. La teoria és simple: quan més t’esforces més enllà pots arribar, així pots disfrutar més i tolerar millor o reduir el patiment. Si de l’esquema vols treure l’esforç o aquest patiment el goig final és menor. I la roda pot ser negativa, anar cada vegada a menys.

Hi han coses a la vida que esdevenen sense buscar-les o sense aquests esforços, però la gran majoria s’han de treballar. Lo fàcil és no fer res i que vingui el que sigui, t’estalvies feina encara que sacrifiquis resultats. I lo “complicat” és moure’s, aixecar-se del sofà, ficar-se a córrer i suar.

Al final el fruit de qualsevol esforç ha de ser positiu i és entrar en una roda que et va reportant cada cop més i més fruits i recompenses. Tal és així, tan evidents i beneficiosos poden ser aquests resultats que aquest ficar-se en marxa, aquest esforçar-se, va perdent pes fins que deixa de ser una obligació o treball pesat.

Tot aquest rotllo filosòfic és per dir que la ruta que vaig triar pel Diumenge no era ni curta ni fàcil. Volia fer una bona distància amb les seves dificultats, llarga i ben exigent. L’esforç podia ser gran… però em venia de gust! Sense l’obligació d’entrenar-se per una cursa però si fer-ho per mi mateix. A més, hi ha havia la previsió d’un Sol espatarrant i el que tenia ganes era de sortir de passeig i gaudir de valent.

Vaig pensar en diferents alternatives. Al final em vaig decantar amb un recorregut que vaig trobar per internet: anar des de Vilafranca a Les Gunyoles, fer el circuit blau i tornar a Vilafranca. Amb això feia uns 22kms de camins, amb un parell de pujades ben fortes i envoltat d’un maco entorn. D’aquesta manera miraria de consolidar la distància al voltant dels vint kms i el temps d’unes dues hores corrents. És sorprenent com de fàcil ara sóc capaç de dir que faré algo tan bèstia quan fa quatre dies em costava mentalitzar-me per fer més d’una hora.

Una petita part d’aquesta ruta ja la coneixa: la que va de Vilafranca fins el camp de futbol de Sant Pere Molanta. L’estiu passat vaig començar a explorar aquest territori, primer fent molt pocs kms i després ampliant les sortides arribant a Sant Pere Molanta per una banda, passant pel Papiol fins gairebé la carretera de Vilanova per l’altre i tornant a través de la Serreta.

El Diumenge era anar més enllà d’aquests límits, traçar una línia serpentejant entre Vilafranca i Les Gunyoles. Descobrir una nova ruta, que en pot obrir moltes més.

Fa un dia espectacular. Començo a córrer.

Ritme ben suau a l’inici, el camí és llarg. Miro de controlar. En els estiraments previs havia notat que la part posterior de les cames em tibaven una mica degut al treball de ioga del dia anterior, però un cop començat a rodar sembla que desapareix. Igualment, motiu de més per no arriscar.

Els primers kms son per entrar en calor. Partint de la Plaça Vilanova, passant pel Molí d’en Rovira, agafo el Carrer de la Vinya i faig una petita pujadeta per creuar per damunt l’autopista i la carreterra. Poc atractiu fins aquí i molt de soroll de tràfic, però inevitable per sortir de món urbanita.

Continuo una mica més enllà un cop feta la baixadeta. I de cop i volta sembla que el soroll es difumina entre les vinyes. Comença ara sí el camí bo: sensació de gran tranquil·litat al voltant. Agradable poder escoltar, sentir.

Ja arribo al camp de futbol, porto gairebé uns 4kms. Cómode, em sento bé i ja he trencat a suar. Després de creuar una altre carretera em fico ja pel nou camí. Passo una residència canina i a partir d’aquí sé que el terreny comença a picar cap amunt. Així és. No és massa dur, però ja costa mantenir el mateix ritme, el camí es fa més exigent.

De seguida em trobo una masia i el camí lògic per superar penso que és per l’esquerra. Doncs faig uns metres de més, clar. Fins que no ho veig en el track més tard no me n’adono, així que llavors no va importar. Però per aquí ja començo a dutbar si vaig pel bon camí; m’havia estudiat bé la ruta, però sobre el terreny no estava reconeixent els trencalls, els girs… Segueixo el camí principal que sembla el correcte, però ja m’estic fent plantejament de que fer si m’equivoco. No tenia un Pla B fora d’aquest recorregut, no em conec la zona, però una opció podia ser simplement córrer fins acostar-me aproximadament a la distància marcada com objetiu inicial. No m’agrada la idea, volia anar a Les Gunyoles.

Continuo el camí, hi ha un km de descans i novament torna la pujada, amb algun grau més de duresa. Ara sí que em sembla que vaig bé, direcció a Les Gunyoles, ho veig allà. Uns metres de descans i una altre petita pujada. Estic arribant i de sobte veig que estic per damunt de l’alçada del poble. Al final m’hauré equivocat i estic tirant muntanya amunt?

Porto vuit kms, la pujada anterior havia sigut forta, noto el cansament i la ment es presenta fent la guitza (la ment, gran companya de viatge…). Ja de per sí quan em perdo o no sé segur per on vaig tinc la sensació de malgastar forces, perque accelero una mica per confirmar el camí, perque potser em fico més tens… Se’m creua fugaçment pel cap el pensament de no fer el circuit, que amb anar i tornar ja n’hi hauria prou. Me’l trec de sobre, vull provar el que m’havia proposat i, a més, sé que quan comenci el circuit serà en descens i podré descansar.

Acaba la pujadeta i hi ha una baixada que porta definitivament al poble. Faig nota mental d’aquest tram perque al tornar tocarà pujar-lo i no vull que em sorprengui. Amb això arribo i deixo enrera els dubtes del camí. I mira que era fàcil! Ara només haig de travessar el poble fins la Societat i començar la ruta marcada.

lesgunyoles

Ahà… Nomes arribar se’m presenta l’opció d’anar a esquerra o a dreta. Trio dreta, perque fa pujada i ja ficats… què més donarà si el poble és petit? Vaig pujant, no hi ha sortida tiro més a la dreta on fa encara més pujada, m’estic sortint del poble i no veig la Societat per enlloc. Començo a pensar que el poble és una trampa… Segueixo amunt i em trobo ja fora a la vora d’unes grans antenes. Em sona… és el final del circuit! Volta enrera, fent carrerons vaig baixant fins el meu destí, la Societat.

Ara sí, puc iniciar el circuit blau i prendre’m un petit descans físic i mental. Em relaxo força i vaig recuperant sensacions. Miro de no confiar-me, està la ruta ben indicada però lo seu seria equivocar-me de nou. Igualment ja no tinc més problemes d’orientació. La volta serà curta, uns cinc kms. És maca i es pot gaudir, no com fer el circuit negre sencer però igualment un bon lloc on córrer envoltat de naturalesa.

La primera part és tot baixada, bastant llarga. És pronunciada però tampoc m’embalo, vaig a un ritme bo. Vaig mirant a la dreta i veig com les antenes que acabava de visitar feia un moment cada cop estan més i més amunt…

Hi ha alguna lleu pujadeta però es supera fàcil. El tema està als tres kms que ja comença la pujada final. És igual que aquest sigui el circuit curt i fàcil que es menja, al igual que el vermell i el negre, la gran pujada de més de dos kms. Miro de fer el que puc xino-xano. No sé com fa unes setmanes vaig fer el circuit negre acabant per aquí corrents. Suposo que el motiu és perque llavors, encara que la ruta era també molt exigent, el ritme portat va ser molt més conservador. Porto un terç de pujada i ja no és només la meva ment, ja són les meves cames que em diuen que prou, em continuo veient curt de forma en aquests moments. Sé reconèixer que haig de parar a temps i miro de recuperar caminant mentres faig la pujada. Acabant amb la maca estampa de Montserrat de fons.

lesgunyoles2

Només queda tornar a Vilafranca, després de catorze kms a l’esquena. Supero Les Gunyoles, ara sense dificultats. Em trobo la pujada al sortir i no era per tant. Continuo baixant desfent el camí. Vaig molt just de forces a aquestes alçades i a lo tonto he fet dues pujades d’uns 150m de desnivell portant un bon ritme.

Incremento el ritme, faig algun km bonet en aquest tram. Encara que no deixa de ser un brindis al Sol, que continuava espectacular, per cert. Sabia que difícilment arribaria corrents. A sobre, la tibantor en la part posterior de les cames tornava a aparèixer, ara de forma més molesta.

Al voltant dels divuit kms ja escolto els gossos de la residència canina, estic arribant a la carretera. No em plantejo variar el recorregut de tornada a partir d’aquí. Podria fer més distància i alguna pujada més que em conec però no és el dia. Em marco arribar als vint kms encara que em quedi a les portes de Vilafranca.

Ho aconsegueixo: 20kms en 2h02m. Dono per finalitzada la ruta. Estic esgotat, així que ben fet en aturar-me abans de forçar encara més.

No em sento derrotat per no acabar la ruta marcada inicialment. Tot el contrari, el que queda fins a casa és encara un bon passeig que el converteixo en algo agradable.

A priori, el recorregut fixat pensava que el podia fer sencer, no el veia tan complicat. Ja a posteriori, em sento molt content del que he fet, fins on he arribat. Com deia fa una estona, atrevir-me a fer aquest plantejament de sortida, que en altres temps eren impensables, ja és molt. I a sobre fer vint kms amb dues grans pujades, més dures del que em pensava, a un ritme promig similar al que vaig portar en la mitja de Sitges doncs és un gran què.

Reconec que falta fons per aquestes propostes, però dies com aquest són un gran entrenament. Això encara em deixa més satisfet. Perque ho he disfrutat, he donat tot el que tenia sense arriscar-me més enllà i així continua l’evolució. Qui ho diria fa quatre dies?!

Com a conclusió crec que haig de controlar més el ritme, administrar millor les energies. Si més no coneixe’m millor en aquests terrenys, en diferents desnivells, distàncies i dificultats; saber com puc respondre en cada cas.

Al final tot vindrà a base d’entrenar, de sortides com aquesta. De seguir escoltant-se un mateix. Igual que la ruta, anar-se descobrint mica en mica, disfrutant pel camí.

M’ha agradat molt el recorregut. Si ha de tornar i completar-la més endavant. I si es pot variar el final per no tornar por on es va millor encara. Ara ja em sé el camí, com m’he sentit, que és el que hi ha. Segur que el gaudiré encara més.

Així acabo el recorregut. De nou a la Plaça de Vilanova fent uns bons estiraments. Després la dutxa merescuda. I, finalment, unes ben guanyades cervesetes al Guachis per compensar el que havia fet; o com va això de la compensació? XD


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: