Cursa de Torrelavit, El Patiment de l’Estiu

Calor, calor i més calor. Aquest seria el resum més senzill i descriptiu de la Cursa de Torrelavit d’enguany. Però no podia ser d’altre manera, s’havia de fer honor a “El Patiment de l’Estiu”!

Aquesta era la meva tercera participació en aquesta cursa amb tanta solera, mai millor dit. Crec recordar que fou una de les primeres de muntanya i, per tant, de les primeres en les que vaig patir de valent. És una cursa atractiva que cau bé en el calendari d’estiu. Dos anys després, i amb una mica més de bagatge en aquests terrenys, l’afrontava amb moltes ganes.

L’any passat va anar prou bé. Content per fer els deu kms sense parar en cap moment en una hora justa. En aquesta edició es tornava a canviar el recorregut, n’he vist tres de diferents ja, però també em proposava acabar-la al voltant de l’hora.

Així que arribem ben d’hora a Torrelavit per agafar el dorsal, ficar-nos el xip en el turmell, estirar bé i escalfar una mica. També per hidratar-se, que caldrà.

Ens acostem a les set de la tarda, hora que es donarà la sortida, i està caient una de bona. Aquesta també és una diferència amb l’any anterior, que el Juliol i el Sol ens va respectar millor als corredors. Tot i així, estirant i trotant suau encara no et pots fer la idea del que podràs arribar a patir apretant corrents i quan ja portis uns kms a l’esquena.

Sortida. Per asfalt i en pujada. Arrencar així no és que m’entusiasmi precissament, sempre em costa començar tirant amunt. Però passar per un carreró estret on es feia algo de tap també ajudava a que el grup no s’embalés i que el ritme fos més suau i convenient a l’inici.

Es continua fora del poble encara per asfalt. Petit descans al final del primer km i ja sortim per camins. Ritme sostenible per lo que ve. El segon km comença amb una petita pujadeta, després un tram tranquil i una baixada. Camí ample, obert al cel. Miro de controlar el ritme. Fa calor…

El tercer km es presenta d’entrada amb una bona pujada. Acabant-lo ens dóna una mica de descans per recuperar i per fer tot seguit un bon descens per un corriol, troç d’ombres que s’agraeix. Divertit fins sortir al camí de nou.

En el km tres i mig hi ha el primer avituallament. La calor està pesant, com si t’anés xuclant tota l’energia. Agafo un got d’aigua, faig un parell de glops i la resta me la tiro pel cap… Passat el km quatre comença una nova pujada. Es va fent, però noto que vaig molt just de forces. El tema de la calor està sent molt intents i passa factura.

Km cinc, meitat de la cursa. Lleu baixada i comença lo “bo”. Primer repetjó, vaig xino-xano. En el km sis algo de descans, puc tirar encara. Em trobo el segon avituallmanet però no m’aturo perque vull aprofitar l’inèrcia que porto, vaig potser massa ofoscat i segueixo sense agafar res. Al cap d’uns metres comença una bona pujada, miro endavant i és força llarga.

Em quedo clavat, no tinc forces i camino una estona. I clar, m’arrepenteixo de no haver-me hidratat de nou amb calma en l’avituallament tot just feia una moment.

La pujada fa com un km, amb algun que d’altre tram duret. Ho faig com bonament puc, algun metre més caminant. I així arribo al punt més alt, en el km set i mig, gairebé sense esma.

Ara tot és baixada fins el final. Si bé abans no gastava forces controlant baixant, curiosament ara que no en tinc em deixo anar moltíssim des del principi, lo que em permet avançar gent. En un fals pla a partir del km vuit miro de mantenir el ritmillo alt. Després torna el descens.

Vaig tot lo ràpid que les cames poden. No sé com puc córrer tant a aquestes alçades de cursa i amb tot lo que s’ha patit. Però no tinc sensació de descontrol, així que endavant. Ja no reservo, només és baixar.

Km nou i ens acostem al deu, ja estem arribant. I… pumba!!! Un mur. I no és metafòric. Veig gent clavada i caminant amunt. No em recordava d’aquesta pujada final… Començo a pujar. Intento no mirar massa endavant per no saber el que queda. Vaig a lo meu, aguantant, fent passetes, vaig pujant. No sé d’on trec les forces per continuar corrent. Gir a l’esquerra i buf! continua la pujada. Vinga, sense parar!

Arribo a dalt encara sent persona. Es cumpleix el km deu i per sota de l’hora, cumplint l’objetiu inicial. Però encara no s’ha acabat la cursa. Entrem al poble, de nou per asfalt. Baixada a sac. I sprint fort, molt fort!

Conseguit! Superat El Patiment de l’Estiu. Autèntic. 10,28K en 1h00m48s. Content i satisfet. S’ha patit però s’ha fet.

Moment de recuperar forces. Troç de coca i de meló, alguna beguda isotònica, més aigua. Molt bona organització tot lo referent a la cursa. Una bona estona de xerrada per comentar la jugada. El patiment queda enrera, ara només hi ha satisfacció.

Després, la recompensa d’una mica de Vijazz, una hamburguesa i una Voll-Damm. I, després de la calor i el patiment, la “fresqueta” de la nit.

Fotos: Running2life i Cursa Torrelavit (via FB)