Tornant a sentir

Entrada nova. D’aquelles que agrada escriure no per descriure una ruta, una cursa, una bona sortida, si no per descriures sensacions. Bones sensacions. Perquè després d’uns quants dies he tornat a gaudir. He tornat a sentir.

Sortida Divendres al vespre. Moltes ganes. Després de la Cursa del Castell d’Olèrdola i el regust agredolç a la setmana següent vaig provar de fer una bona ruta amb la intenció d’anar i tornar de Les Gunyoles. La cosa tampoc va sortir bé perquè era el matí del Diumenge i la calor em va fer agafar una pájara important. Així em plantava amb tot un mes sencer sense fer algo gran, algo que em fes sentir molt bé tret una mitja horeta després de dies sense córrer unes setmanes enrera.

Potser no és el millor dia per sortir a córrer, amb el cansament de la setmana i del propi Divendres. Arribat a l’estiu toca canviar hàbits d’entrenament. Em torno a plantejar fer algo bé, algo que em deixi satisfet. Se m’acudeix fer part de la ruta de la Cursa del Castell encara que després tirés per una altra banda.

No és una cursa i surto des de Vila. Primeres sensacions bones, provant-me mentres pujo a Moja. Empalmo amb el recorregut de la cursa quan ja porto tres kms a les cames i amb una pujada prèvia. M’escolto. L’altre dia estava envoltat de gent i això pot molar molt, sentir-se arropat, el so de moltes pases, com una legió de corredors amb el mateix objetiu comú. Però ara tenia ganes d’això, d’escoltar-me a mi: les meves petjades, el batec del meu cor i la meva respiració. Sobre tot les meves petjades, és el que m’uneix amb l’exterior.

Al·lucino perquè no reconec gairebé res del cami des de la Muntanyeta fins Sant Miquel, només algunes imatges. Anava molt malament a la Cursa! Molt tancat de males maneres en mi mateix. M’estic a punt d’equivocar de camí vàries vegades. Fins que en una uns gossos m’indiquen, a la seva forma, que a la fi m’he equivocat. Rectifico uns metres.

Són varis kms que gairebé no em sonen de res. Però estic sentint. Brutal! Les meves petjades, el que m’envolta, estic veient, escoltant sons, notant les herbes que em caricien les cames. Em sento viu novament, em sento corredor de nou.

És igual la ruta, el ritme que porti, ja estic gaudint prou i vivint el que l’altre dia no feia. Així comença la pujada, és molt dura. Més del que recordava! Amb això d’escoltar sóc conscient de tot el que m’envolta així com el que hi ha en mi, fins i tot l’esforç i el patiment del moment. Però un esforç i un patiment viu, no del que t’enfonsa si no del que et fa reaccionar i tirar endavant.

Vaig fent muntanya amunt. Següent objetiu arribar corrents al Castell. L’altre dia em vaig aturar uns dos o tres-cents metres abans en la part final més dura i vaig caminar una bona estona. Estis esgotat, porto tres kms de més però puc amb els darrers metres fins i tot on l’altre dia havia de ficar mans per ajudar-me. Com puc ho faig corrents, sense ficar mans! I surto a l’asfalt. El meu cor està a punt de petar per tota la pujada, pel darrer tram més exigent i per aquests últims metres molt explossius. M’haig d’aturar i ho faig obrint els braços al cel amb una enorme satisfacció. Ha sigut bestial arribar fins aquí així, vivint, pas a pas, tot el camí. Si ja estava content tornant a gaduir en la primera part més content estava ara arribant a dalt corrents sense parar. Haig de descansar un moment, aprofito per mirar el Castell. Sí, somric: avui l’he vist!

Torno a arrencar a córrer, haig de tornar a casa i estic a la meitat del recorregut. I ben rebentat ja. No recordava que deixant el Castell enrera hi havien dues pujades fortetes, sobre tot la segona. Baixada amb més calma que l’altre dia, no cal arriscar. Els turmells fan una mica la guitza. Arribo a baix, la Font de l’Ametlló ni de conya. Continuo fins la Ctra. de Daltmar com tenia pensat. Abans ja comença la pujada, que continua després. Descans per la cantera. Altra pujada. Descanso entre les vinyes. El Sol es va ponent. Vaig sumant kms i em tiba tot, sembla que les cames es poden trencar en qualsevol punt. Una mica de camintet fins a Penyafel. Un esforç fins a Moja, puc acabar a la seva esglèsia, seria un bon final. Ja que hi sóc aquí per què no arribar fins la carretera? I per què no una mica més i arribar fins a Vila? Així arribo com puc, fent uns 17 kms, pujant al Castell, treient-me una espina, amb una sensació brutal en aconseguir fer algo guapo. Però, sobre tot, fent-ho amb aquestes bones sensacions.

Tornant a sentir.