Cursa de Muntanya del Castell d’Olèrdola

Estava marcada en el calendari des de fa temps. No amb data concreta, però feia molt que li anava al darrera. Sempre ha fet respecte, per falta de nivell, d’entrenaments, del que fos… per lo que mai m’hi apuntava. Així que arribat al punt em veia preparat, ara sí, per  la Cursa de Muntanya del Castell d’Olèrdola.

Els darrers mesos hi ha hagut certa millora en el meu fons físic: sortides més llargues i exigents, tant física com mentalment, amb més camins i muntanya. Cosa que em feia estar content i ben satisfet de la meva progressió, així com més convençut del que era capaç de fer, inclús per afrontar sense pors nous reptes.

A la vegada, també hi ha hagut cert excés de confiança en certs moments que potser se m’ha girat en contra… Li estic donant voltes al tema.

En les tres setmanes anteriors a aquesta cursa es van donar certs factors que van fer que les dues primeres no sortís a córrer. Vulguis que no, aquesta falta d’entrenament, per molt bé que puguis estar, es nota. Sí que hi va haver gimnàs, spinning i fins tot una bona dosis de ioga, però lo que és córrer…

Aquell Dilluns, uns dies abans, sí que vaig sortir. Ja era ben tard, de nit, i vaig fer poc més de mitja hora donant un petit tomb per Vila. Em vaig sentir molt a gust, amb moltíssima energia i ple de forces; no semblava que hagués estat aturat dues setmanes.

Tot i així, era un entrenament totalment insuficient per encarar una cursa de muntanya. Així que ja el Divendres vaig decidir provar-me pujant a Sant Pau. Una bona pendent, la d’asfalt pels dipòsits, que de vegades m’ha resultat enganyosa: estigués bé o malament podia costar-me molt fent-me dubtar del meu estat.

Feia temps que no hi anava i en principi ara estava molt millor. De camí cap allà em va costar entrar en calor però ja iniciada l’ascens em vaig sentir molt bé. Potser de les vegades que amb més facilitat hi he pujat. El problema va ser que estava mig refredat i em dificultava una mica la respiració. Un cop al cim, feina feta amb bona nota, baixant penso que puc pujar de nou, així que abans d’acabar del tot el descens busco una segona pujadeta, no tan llarga com la d’abans però igual d’exigent i amb la primera ja a la motxilla. També em vaig sentir bé, pujant alegre. Però em vaig notar que la mala respiració feia que no arribés l’oxigent necessari i bé a tot arreu. Conseqüència: les cames se’m van començar a carregar i a pesar moltíssim. En la segona baixada vaig decidir parar, no forçar més, i tornar caminant a casa.

En principi això no tenia més. Un bon entrenament en el que no s’arrisca més del compte. Encara que en el meu cap està el pensament que la majoria de cops que hi he pujat algo ha quedat tocat, alguna molèstia o el que sigui. Torno a pensar que ara estic millor i que fins el Diumenge qualsevol cosa que pogués sorgir es podria recuperar.

El Dissabte em molesten una mica els turmells i els tibials. Faig descans absolut, tinc un dia per a recuperar. Diumenge. Bones sensacions al llevar-me, sembla que estic bé, però fins que no em provi en marxa no tindré clar com respon tot plegat.

Cotxe cap a Moja. Bon rotllo, l’ambient és maquíssim abans de començar. Una mica d’escalfament, d’estiraments. No les tinc totes…

Arranca la cursa. Mal rotllo.

Només començar a córrer els tibials semblen que s’hagin de trencar. Només porto uns metres i sembla que el món se’m cau a sobre. Em vaig frenant, miro de forçar menys, molta gent m’avança fàcilment. Aprofito petites baixades o pujades per mirar d’estirar aquesta zona. No hi ha manera.

Dubtes de si acabaré. Primers kms només amb això al cap, patint en pla i baixada amb tot el que queda per endavant. No estic disfrutant. Em costa molt veure el que m’envolta, vaig capcot…

Cap a el km quatre o així, ja entrat en calor, sembla que estic algo millor. En el cinc comença la pujada i puc tirar. Ni de lluny és el ritme que voldria, pero xino-xano vaig fent. Estic sorprés, amb dificultat estic sentint-me millor. Aquí ja no molestava tant, però es nota el gran sobreesforç inicial i que aquest tram ja és molt exigent.

Poc a poc vaig amunt, a ritmet puc avançar gent. Està més entretingut el tema i pel corriol ja començo a tenir sensacions al voltant. Tot i així, acabo bastant esgotat la pujada, haig de caminar una mica al final. I, em sap molt greu dir-ho (i més haver-ho viscut així), no vaig veure el Castell, ni tan sols vaig pensar en mirar… Portava tal tute físic i mental a sobre que vaig passar de llarg.

Allà dalt, km sis i mig, arranco a córrer de nou per camí ample, el que porta a Daltmar. Puc fer-ho amb certa normalitat, a un ritme més alegre, encara que no sigui a tope, fins i tot alguna bona pujadeta la faig bastant bé. Mola córrer per aquí i, tot i que estic fet caldo i que queda molt, ja començo a disfrutar de la cursa.

A mig d’aquest camí, km set i mig, es trenca per fer la baixada. Corriol una mica tipus tartera a l’inici i miro d’anar al tanto per la pendent i com he arribat aquí. Però em veig bé. De moment segueixo algú que em porta a un ritme tranquil sense embalar-me. Després d’una pujadeta comença el “tobogan”, una pendent més llarga i tècnica. Qui està davant pensa que em fa tap i em deixa passar. I jo que em deixo anar una mica… i em llenço bastant. Ja no penso en el mal que em pugui fer, simplement baixo lo millor possible i divertint-me.

S’acaba, km vuit i mig, i seguim per un camí ample més planer i tendència a la baixada. On, a bon ritmet, es pot recuperar, agafar aire i donar descans a les cames durant un km i mig.

S’ha superat una part important i estic més a gust. Finalitzant aquest tram mirant a l’esquerra, i cap a dalt, veig un reguitzell de formiguetes de colors pujant a la Font de l’Ametlló. Impressiona perquè des de baix té pinta d’un autèntic mur. Així que: amunt!

Encara que no es corri, un es deixa moltes forces aquí. Hi ha satisfacció en arribar a dalt, però també necessito una estoneta per recuperar. Uns quants metres més enllà ja torno a arrencar.

Ja portem uns onze kms. Vaig fent i ens fiquem per a la Muntanyeta. Corriol que sempre havia fet cap amunt ara toca de baixada. Molt divertit, no penso, m’és igual ja tot: cansament, molèsties, patiment anterior. Em deixo anar. Fins i tot alguna broma es comparteix amb els que en algun moment ens agrupem.

Passats els dotze kms hi ha un punt on en compte has de relliscar abaix i seguidament hi ha una pujada forta. Al final haig de caminar un pocs metres i en acabat ja tornem a córrer. A un km i mig de meta ja s’escolta l’speaker animant els que van arribant. Lo que queda és més planer i fico un canvi de ritme amb les cames ben al límit. I, no sé d’on ni com trec les forces, acabo entrant a meta més o menys sprintant. 14.28K en 1h30m.

Cursa agredolça. Molt més patiment de l’esperat i on no tocava, al principi i en pla. Un esforç extra inicial que després es va arrossegar. Lo pitjor és no disfrutar de la primera part de la carrera. Lo bo és que es va remuntar i gaudir més de la resta.

Es podia fer millor, està molt lluny de ser la cursa ideal. Ni estrategia, ni ritme, ni patiment… Res era el que s’esperava des de la sortida. Crec que em vaig equivocar en la preparació dels dies previs; però, sobre tot, en la manca d’escalfament i estiraments abans de la cursa. No és el primer cop que penso que començo malament a córrer per un descuit en la fase prèvia…

Lluny de rebutjar l’experiència, no sempre ha de sortir bé, m’ho agafo com una bona lliçó. Un aprenentatge en el meu camí, en l’evolució o progrés que miro de seguir. A seguir millorant.

Gran ruta, molt maca. I molt bona cursa. Aquest cop no ha sortit bé però amb ganes de tornar-hi i fer-la bé qualsevol dia d’aquests: sense marques, ritme a seguir… si no sentint-me ben a gust des del principi fins al final.

En acabar, es comparteixen historietes, sensacions i moments de la cursa mentres es fa la botifarrada i la cervesa de rigor. Continuava el bon rotllo amb el que haviem començat.

Fotos: web de la cursa