Només és córrer, però… (I like it)

No estava prevista aquesta entrada. Fins ara estaven reservades a les curses o a bones rutes; i avui no s’ha donat ni una cosa ni l’altra. De fet, lo d’avui ho fet vàries vegades. Però m’han vingut tantes ganes d’escriure que no he pogut evitar-ho. Una entrada tal com raja.

Dues setmanes sense sortir a córrer entre unes coses i altres. Amb la Cursa del Castell d’Olèrdola a l’horitzó del cap de setmana. Un paron que em tenia mig preocupat perquè, si bé pensava que arribaria bé a córre-la per primer cop, aquesta aturada em feia pensar en que acabaria patint més del compte.

Avui he sortit a córrer, gairebé a les deu de la nit. Petita volta a Vilafranca per retornar l’entrenament i almenys preparar mínimament la cursa, ni que sigui en asfalt, amb poc desnivell i poquets kms. No tenia més.

Tinc mandres abans de sortir de casa. Ho faig sense cap preparació com sempre que surto una estoneta entre-setmana. La idea és fer aquesta ruta suau per recuperar sensacions, ja durant la setmana hi haurà temps de fer més. Començo a córrer suau fins al parc on començaré la ruta i em sento molt bé, com en tot el dia, amb molta energia. Paro a estirar, això no m’ho salto. Penso que així puc arrancar suau, per no tenir problems al principi com en altres cops i si em segueixo sentint bé ja apretaria el que pogués més endavant.

Començo. I buff!! Em sento amb molta energia! Vaig rapidet per lo que sóc jo i més només començar; no estic anant suau, no sembla que porti dues setmanes sense córrer. Tinc ganes de tirar, d’anar endavant. Estic a gust, molt. No explicaré la ruta, no cal, avui no toca i no té més. Simplement que volia córrer, i més i més. Em sento amb forces, m’omple l’energia. I em porta endavant. Són pocs kms però vaig al màxim en cada moment, amb alguna pujadeta que altres dies serien punyeteres però que avui no tenien cap importància. Era jo disfrutant del córrer. La cursa ja no hi era al cap, no hi havia objectiu ni reptes, era igual la falta d’entrenament o que la ruta fos curta i algo avorrida… Acabo anant a tot drap els darrers metres. Un cop aturat, mirant de recuperar la respiració i ben desfondat físicament, escolto el meu cos, escolto de nou aquesta energia i em sento molt satisfet.

Sí, d’això es tracta aquesta entrada. De trobar el que de vegades costa tant. El per què corro: per moments com aquest. De gaudir, de sentir-se ple, de donar el màxim.

Avui ha sigut especial. Avui hi ha una energia que ha volgut sortir, explotar. I m’ha portat flotant durant uns kms al voltant de Vilafranca. I jo que ho he disfrutat.