Enviat per: David | 28 Mai 2013

Cursa del Margalló a Olivella

Un nou Diumenge, una nova cursa. Tornava a fer una mica de muntanya en la 19a edició de la Cursa del Margalló a Olivella.

No cal dir que en tenia moltes ganes i més quan ja era el tercer intent de convocatòria després de dos ajornaments de la cursa. A part de l’atractiu de córrer pel Parc Natural del Garraf, hi volia tornar després de dos anys, el que llavors va ser el meu primer contacte amb la muntanya.

Una cursa que va resultar molt exigent i que vaig acabar coix… Va suposar una gran fita en el seu moment i un pas endavant per començar a evolucionar en aquest món. Transcorregut tot aquest temps, volia afrontar-m’hi de nou; ara, millor preparat, amb molts més kms a les cames, amb més pendents pujades, amb més batalletes viscudes… ja no com a venjança per no acabar-la bé llavors, si no amb la il·lussió de veure’m capaç de disfrutar de principi a fi d’aquesta maca cursa.

Com a prèvia el Dijous vaig sortir a córrer una mica, el Diumenge anterior havia descansat, així que va anar bé per tornar a agafar el ritme. El Divendres vaig per spinning, per acabar la setmana laboral i fer una bona “neteja”. Va sortir una sessió força dura, però no va impedir que al dia següent, Dissabte, en tornés a fer. Nova sessió d’spinning al matí, amb les cames una mica carregades del dia anterior però aquesta va ser més suau. Després dels dos dies d’intens i explossiu exercici em vaig quedar amb molt bones sensacions, ben a punt per la cursa.

Ja és Diumenge, em desperto d’hora, abans del que toca… Esmorzar, algun estirament i respiracions per activar tot plegat. Cotxe i carretera i ja em planto allà a les nou del matí.

Encara queda una hora per la cursa i és quan dóna sortida la caminada popular. Mentres, amb fresqueta, recollida del dorsal i del xip. Un xip, per cert, gegant, complicat de posar. Això porta a fer bromes entre els corredors. Me l’acabo ficant de la millor manera possible, és a dir, que no molesti massa. Acabo de veure líquid i passo per el guardarropia i el lavabo; curiós el primer, insuficient el segon.

Només queda estirar i escalfar, així la fresca també desapareixerà. Bona temperatura per córrer, com bon ambient comença a haver-hi pels carrers del poble. Faig algunes voltes corrent a ritme molt suau; no hi ha res pla per aquí, tot són pujades o baixades. Començo a disfrutar del que m’envolta, Olivella és un poble petit però ben acollidor i l’entorn és d’allò més maco.

Creuant-me amb altres corredors veig que hi ha nivell. Com a curiositat, a part del físic o l’estil corrent, una bona pista són les samarretes que es llueixen. Em va fer recordar una época passada de molts concerts viscuts on les samarretes dels assistents indicava l’estil o el gust de cada un i, possiblement, el darrer directe abans del present. Aquí passava algo similar, hi havien samarretes de diferents clubs o agrupacions, així com a curses recents en el calendari, algunes d’elles bastant dures…

Ja ens situem en el punt de partida i l’speaker explica el perfil de la cursa: primers kms de tendència de baixada seguits per uns kms de pujada amb dos bons repetjons finals per completar els tretze kms de la carrera.

margallo2

Tret de sortida. Carretera avall, baixada molt pronunciada per asfalt. Encara que miro de no accelerar, surt fàcilment un primer km bastant ràpid.

Ens fiquem ja per camí, la baixada es suavitza moltíssim però la tendència contininua sent aquesta, amb algun tram més planer i alguna que d’altre lleu pujadeta. Es va fent camí en aquests primers kms mentres s’estira la cursa i mirant de dosificar i reservar forces per tot lo que vindrà després, que serà prou complicat. Vaig agafant diferents referències per seguir un ritme. Però mica en mica vaig avançant gent, així que no em duren massa cada una d’aquestes referències. Igualment intento anar a un ritme bastant tranquil.

És entretingut, sobre tot els trams, encara que molt curts, de corriols o empedrats, per on baixo sense pensar en ritmes ni dosificar, si no que em diverteixo deixant-me anar i fent algun saltiró. Al igual que en alguna d’aquestes pujadetes senzilles de fer que m’animo una mica.

Lo dolent d’aquests primers kms és que em sorgeixen certes mandres, una sensació de falta de forces en algun moment. Em fa qüestionar si la prèvia que faig és correcta o si és un tema mental al mirar de reservar forces que se’m gira en contra. Sé que quan arribi la dificultat estic preparat i el cos reaccionarà però amb aquestes sensacions fa que en dubti…

margallo3Arribo al km quatre amb una pujadeta, on un grup de corredors s’ha passat de llarg quan s’havia de girar i han fet uns quants metres de més. Aquí s’agrupa bastanta gent de nou. Fins ara el kilometratge coincidia amb el que m’indicava el rellotge, però dubto si amb la confusió del moment estic fent jo menys mentres. També és el lloc on més o menys fa dos anys ja em molestaven clarament els turmells i els tibials i a partir d’aquí tot va ser davallada…

Lógicament, ara hi ha gent més forta que jo al meu voltant, així que deixo que tirin endavant, miro de no seguir el ritme de ningú sino continuar a la meva per no equivocar-me i pagar-ho després. A partir d’aquí el camí es fa més ample, més obert al cel. La cursa continua sent ben guapa.

Arribem al km cinc i confirmo que estic fent la distància correcta. El grup ja s’està estirant altre cop. I això ja comença a pujar. No hi ha gairebé descans, tinc sensació de trenca-cames en els següents cinc kms on s’agraeixen fins i tot els falsos plans.

En el sis saludo a un conegut de Ribes i tiro endavant. Bona senyal. Està costant però el cos està responent i m’estic trobant bé, amb forces. Així que vaig fent, a bon ritmet per pistes amples o camins. Tota aquesta estona és ben llarga però continuo disfrutant de la cursa i guadint de poder córrer per aquí.

Així arribo al km vuit on em trobo la primera rampa forta. Aquesta és curta però ja és un avís. Petit descans i ja estic en una segona pujada bona, aquesta més llarga. La gent es va quedant clavada i comença a caminar. En aquest moment el propòsit que em faig és d’acabar la cursa corrents, no defallir. De moment em permet avançar a uns quants corredors que caminen o van més lents.

Un nou petit descans i en el km nou comença la gran pujada. És constant i llarga. Quan porto mig km em confio i sembla que ja s’acaba i de cop i volta el camí gira cent vuitanta graus per continuar amunt. Recordo fa dos anys, aquí anava molt clavat encara que mirava de córrer fins una masia a dalt de tot. Ara estic millor i vaig tirant bé. Encara que en els darrers metres acabo anant gairebé de puntentes per traccionar amb més força. Aconseguit!

Km deu i encara queda la darrera pujada forta però això ja està fet, lo més complicat s’ha superat i ara puc descansar. M’avança una noia i ens donem paraules d’ànims. Puc seguir-la uns metres, però porta un ritme superior i tira endavant. Des d’aquí dalt es veu tota la pronunciada baixada que ve, aproximadament un km que té pinta d’un gran tobogan.

Comença la baixada, d’aquelles on es pot córrer de veritat. És on fa dos anys no podia gairebé córrer i tenia que portar un ritme no massa superior que pujant… Això fa que en aquest moment que començo a agafar velocitat m’emocioni i instintivament obro els braços i somric. En el meu cap es creua el Flight of the Icarus de Iron Maiden: Fly on your way like an eagle, Fly as high as the sun, On your wings like an eagle, Fly and touch the sky! (ja sé que no canto gaire bé, però és el que hi ha! XD). Tenir aquestes sensacions i emocions per mi són la victòria més gran.

No guardo forces i ja vaig molt ràpid només començar. El tram és llarg, així que també dóna temps de recuperar. Moment de deixar-se anar, de córrer sense més.

La baixada es va acabant i coincideixo en ritme amb un noi. Fem broma, encara hi han forces per riure, clar que sí! I comencem plegats en el km onze la pujada final també intercanviant paraules d’ànims. És ben forta i em guanya un parell de metres, encara que després puc mantenir la distància. Un altre cop, quan la pujada sembla que s’acaba el camí gira a l’esquerra i continua uns cent metres més amunt. Alhora que s’acaba, atrapo al company de fatigues que s’estava clavant i en el més o menys pla següent li comento que uns metres més endavant ja tot és baixada.

Sense recuperar ni guardar forces ja començo a embalar-me agafant bon ritme. Vaig endavant i li trec uns metres. A partir d’aquí només és baixada i els metres es van ampliant sense adonar-me’n i acabarien convertint-se en una bona ventatge. Pel que recordo, sé que el darrer km no és tal, que la cursa queda molt retallada al final, així que no queda tant. La rampa és cada cop més pronunciada i la velocitat més i més alta. Sense frens, no hi ha res que guardar, donant tot el que tenen les cames amb sensació de descontrol. Baixada desbocada.

margallo

Només veure el cartell del km dotze s’entra ja al poble i arribo a la línia de meta deixant-me anar i somrient. Cursa finalitzada, una altra a la motxilla. Molt content!!

Miro el rellotge i veig que he fet uns dotze minuts menys que dos anys enrera. Al final: 12,1K en 1h09m. No havia mirat fins aquest moment cap vegada el temps que portava. No m’importava, ja sabia que si la cosa anava més o menys bé milloraria fàcilment, per lo que en cap moment buscava un temps a batre. Només em preocupava córrer, anar a bon ritme, cómode. L’únic que mirava eren els parcial de cada km. Igualment em sorprèn que sigui tanta la diferència. Una manera de mostrar una gran evolució entre les dues edicions, sobre tot els últims mesos.

Com a resum dir que ha sigut una gran cursa. I que, tot i el patiment, l’he gaudit molt. Hi han les pegues del troç de xip, potser la falta d’indicació en algun punt del camí on s’ha perdut la gent, el km tretze que és totalment fantasma i de la cervesa que aquest cop no era Voll-Damm si no 0,0%… :p Lo bo, la resta: poble petit però amb encant, gran paratge, tranquil·litat. Bona ruta ben entretinguta i molt maca, amb el grau just de dificultat per poder-la córrer bé. I molt bon ambient.

Botifarrada i cervesa com a premi final i samarreta i gorra com a obsequis. Moment de seure una estona, de menjar i beure per recuperar, mentres t’impregnes del fabulós entorn. Cop de cotxe fins a Can Surià on es fa una altra cervesa per acabar el matí xerrant amb amics. I cap a casa ben satisfet.

Fotos: Web de la cursa i Roger Subirana


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories