Què fer un Diumenge al matí quan plou i et suspenen la cursa?

Ha plogut tota la nit. De fet, porta varis dies plovent i poques estones en que l’aigua ens ha donat treva. Al migdia del Dissabte havien anunciat que la Cursa del Margalló a Olivella quedava ajornada a causa de la pluja que havia deixat el circuit impracticable.

Aquesta notícia havia estat una decepció. Primer, perque no s’entenia aquesta decisió quan si bé havia plogut constantment tampoc ho havia fet en gran volum com per suspendre-la. L’exemple són altres curses que sí es van cel·lebrar el mateix cap de setmana com la de Sant Jaume dels Domenys, de muntanya i també per aquí a prop, o tota una Ultra Trail com la de Barcelona. I segon, perque en tenia moltes ganes de tornar-la a fer després de dos anys. Va ser la primera cursa ficant-hi una mica de muntanya i ara la volia afrontar bastant millor preparat i convençut de gaudir-la bé.

La cursa també suposova una mena de descans de la darreres setmanes que havien sigut intenses en quan a quilometratge i dificultat de recorreguts, amb la cursa de L’Encatada de per mig. Així que, sent una ruta més curta i no tan complicada, era com una recompensa, una cursa per disfrutar.

En cap moment se’m va passar pel cap quedar-me a casa sense fer res aquest matí. Encara que plogués, volia sortir a córrer igualment. Altres amics que també s’havien apuntat a la mateixa cursa van tenir el mateix pensament i vam coincidir en sortir plegats. Així que vam quedar a les deu del matí.

Em llevo d’hora, per esmorzar tranquil i anar despertant del tot el cos. Continua plovent. El nostre particular servei meteorològic ens informa que una hora més tard afluixarà i serà el millor moment per sortir. Intento que en aquesta hora d’espera no m’atrapin les perilloses mandres. Sembla que ho aconsegueixo.

Baixo al carrer a que em vingui a buscar un amic. La tempertura ha caigut en picat en el cap de setmana, per lo que, a diferència de les sortides anteriors, vaig amb el kit complert: malles llargues, jersey sobre la samarreta, guants i buf. La bona notícia és que sí que ha afluixat la pluja.

Anem amb cotxe fins a Moja, on hi ha el punt de trobada amb els altres dos companys. Baixem del cotxe, una mica d’estiraments i córrer fins l’entrada al Parc on ens estan esperant.

Ja estem els quatre, un dels quals tinc el plaer de conèixer en aquell moment. Abans de començar a córrer ja queda palès de que sóc el més novell de tots en aquestes tessitures: van tots millor abrigats i equipats que jo, inclús amb el camel back pensant en el 7 Cims de la setmana vinent.

Amb ganes i criticant la incomprensible decisió de l’organitzacó de la cursa del Margalló, comencem a córrer camí avall. Amb la pluja, els primers tolls d’aigua i fang és evident que la sortida serà diferent.

No triguem res en ficar-nos en la Muntanyeta a fer els corriols. Ja els havia fet la setmana passada i sempre m’agrada; però, com deia, ara era diferent: s’havia de parar més atenció on es trepitjava mantenint una major concentració. S’elevava així la dificultat del recorregut mateix però, a la vegada, ho feia més entretingut.

Un cop acabat aquest corriol, que t’entra bé en calor, amb aquesta dificultat i un ritme una mica major que la setmana anterior, en comptes d’anar a buscar la carretera de Daltmar fem una volta encara per dins la Muntanyeta per un corriol més obert al cel i amb la seva corresponent pujada. Em deixa algo desorientat perque no em conec la zona fora del camí principal. En aquest tram el camí és de pedra molt grossa, fàcil de relliscar, disminuïm en algun moment la marxa fins caminar. És inevitable remullar-se el peu en un dels molts tolls d’aigua que s’han de travessar.

Està resultant bastant dur només començar: aquesta gent no els agrada gens córrer per pla! Escolto per primera vegada la paraula aberroncho, que s’anomenaria múltiples vegades al llarg del recorregut, suficients per aprendre el seu significat… A més, jo tampoc estic acostumat a les noves condicions per córrer, però aquest dia sortia a això. I m’estic divertint.

Ara sí, després d’uns quatre kms, sortim a la carretera. Baixem uns metres i ens fiquem cap a la dreta. Caminet conegut, però en comptes d’agafar la pista de l’esquerra cap a Daltmar anem amunt pel camí de la dreta on em presenten el primer aberroncho. Jo encantat de conèixe’l, però ben aviat haig de ficar-me a caminar. Un cop acabat encara quedaria alguna pujadeta per allà dalt.

Tirem avall però un camí ample de baixada bastant pronunciada. En aquell moment no l’havia reconegut però és un camí que anant al Pic de l’Àliga sempre veig i que mirat des d’abaix impressiona força. Ritme tranquil·let, bo per anar recuperant. D’aquí passem per un caminet que ens deixa a Daltmar. Només saludar perque l’abandonem de seguida girant a l’esquerra i ficant-nos per una tartera cap avall.

Arribem a la carretera i un cop creuada comença una forta pujada novament cap a Daltmar. Petit descans pels seus carrers i continuem fent una mica de perímetre, pujant i baixant, pujant i baixant… Bastanta tralla per portar només deu kms.

Durant una estona jo no em sé situar per on anem, però al final encarem el Pic de l’Àliga. Potent triatlera amunt, pujant com es pot… Satisfacció, descans i fotos en arribar al mirador. Un altre cop aquí a dalt i res a veure amb la setmana passada!

Amb els tormells algo tocats, per no dir molt, comencem la baixada per on sempre hi havia pujat. Vaig acabant de recuperar a ritme suau. Girem un cop a la dreta i quan hi ha l’opció de tornar a girar a la dreta per tornar a Daltmar, seguim endavant resseguint el perfil de la muntanya. Em costa una primera pujadeta que hi ha, però després puc seguir el ritme dels demés.

Moment guapo aquí a dalt. A part que em sento millor i puc córrer bé, és un tram tan alt i obert que et fa sentir la gran inmensitat de les terres, les muntanyes, el cel i, fins i tot, el mar que t’envolta mentres avances. Una sensació d’enorme llibertat que amb l’entrega del córrer et porta a una fusió amb el món. D’aquelles “petites” coses que et fan somriure.

Anar fent fins que ens trobem el punt on feia una estona ja haviem passat, aquell camí ample de baixada que abans no havia reconegut. Inicialment moment de recuperació, de baixar suau. Catorze kms a les cames i no gens fàcils. Per sort només repetim aquest trocet i no estem en un bucle… Cap al final, aquí que els companys que comencen a accelerar el ritme. Quan ja agafem la pista que ens porta a la carretera de Daltmar el ritme és bastant alegre i surten els kms més ràpids. Per mi algo brutal amb tot lo que ja portàvem recorregut.

Arribem a la carretera i toca pujada per asfalt i de les bèsties. Em quedo clavat i vaig caminant, crec que és el primer cop que em passa aquí. Però trec forces de no sé encara on i arranco per fer la segona meitat de la pujada corrents de puntetes. Quan arribo a dalt estic fos i abans de seguir per la Muntanyeta haig de caminar un momentet. Seguim pel camí ample, no per corriols, i aprofitant que fa baixada es marca el km més ràpid. Ja passats els divuit kms de ruta acabem aquest camí i anem acabant. Torna a fer aparició la pluja, que ens havia respectat bastant bé, tot s’ha de dir. Em torno a topar amb una pujada forta fins l’entrada al Parc i decideixo finalitzar caminant. Bé, decideixo i perque ja no podia més…

Al final 19,2K en 2h30m i amb un desnivell positiu de +510m (uns 200 més que la setmana passada). Molt petat i amb les articulacions tocades. Falta fons, però cada cop em vaig sentint millor. Ha sigut un gran entrenament físic i mental. Sobre tot, molt sorprès de la resposta del cap.

Experiència molt guapa amb pluja. Intentant recordar parts de la ruta per repetir; hi han camins i corriols que ja en tinc ganes de tornar. De totes maneres, em falta memòria per recordar-ho tot, segurament per la desorientació, les condicions i l’anar ben justet…

M’hagués agradat fer una crònica com cal. De fet em plantejava si fer aquesta o no perquè em deixava molt a fora. Darrera cada tram, darrera cada km, darrera cada trepitjada hi havia una història, i cada una ben diferent a la resta. Mil moments, imatges i sensacions; de pedres, roques, herbes, vegetació, arbustos, arbres, corriols, camins, pistes, trencalls, tarteres, triatleres… amb pluja, aigua, fang. Colors i sons diferents, d’un dia diferent i maco. Un dia de dur trail però ben divertit.

El que sí recordo perfectament és el bon rotllo de tot el matí. Molt bona gent que em va donar una lliçó de companyerisme. Podent tirar molt més no s’estaven d’esperar-me i animar-me quan calia. Dels que puc aprendre molt i mirar d’aplicar al meu nivell. Amants de la muntanya i del trail, vivint i disfrutant dies com aquest amb gran passió. Els hi dedico tota la meva admiració, ha estat un plaer! 😉

Així que al final no he “descansat” aquest Diumenge, sino tot el contrari, i tampoc hi ha hagut cursa. La setmana vivent nova oportunitat: Cursa de Maig a Llorenç del Penedès, 10K planets entre les vinyes. També ve de gust córrer una mica rapidet i deixar descansar la muntanya!