Enviat per: David | 25 Abril 2013

Anar, coronar el cim i tornar

Em llevo abans de les nou, d’hora per ser Diumenge, una mica tard per fer una bona tirada.

La culpa és del concert de la nit anterior, que va acabar a les tantes. Culpa buscada, eh, que tot és voluntari i en tenia ganes! Així també es completava un gran cap de setmana que ja començava a la tarda del Divendres. Però les hores de dormir van ser ben poques…

Per aquest Diumenge volia fer altre cop una ruta ben llarga. Em vaig decidir per anar al Pic de l’Àliga.

No és novetat, hi he anat ja vàries vegades; però en aquesta ocasió se’m va ocórrer com a test. És a dir, em volia provar a mi mateix, fer una mena d’avaluació per conèixer el meu estat de forma actual. I quina millor manera que un recorregut que ja coneixia, així es podria observar l’evolució.

aliga

Aquesta era la idea, veure quines sensacions tenia fins arribar al cim, sobre tot en el darrer dur tram després d’uns deu kms. A priori, ara estava millor que l’última vegada. A partir d’aquí, m’havia traçat un camí diferent per tornar, ja amb calma, fins completar una bona tirada.

Si bé no havia dormit gaire, havien sigut suficients hores, si més no per compensar la nit anterior. A més, el gimnàs al Dissabte i la sessió d’spinning m’havien activat moltíssim pel cap de setmana, per lo que em sentia amb moltes forces.

Així, superant les mandres matutines, a les deu del matí vaig sortir de casa. Uns metres de trot fins arribar al punt on fer els estiraments al costat de la via del tren. Pocs metres, però m’adono que el turmell dret està present. No és dolor, no és molèstia, ni molt menys impedeix córrer; els darrers dies de sortir també hi era i no ha anat a més que això, a fer-se sentir, però tampoc a desaparescut amb el pas de les setmanes…

Faig uns bons estiraments i arrenco a córrer passeig Rafael Soler avall mentres vaig observant, des de la llunyària, el Pic de l’Àliga. Allà hi seré en una estona. Amb lo petit que sembla… Fa una mica de vent algo molest al començar, però la temperatura és agradable, molt millor que la forta calor de la setmana passada.

Ritme molt suau a l’inici, el de creuer per aquestes sortides i no gastar forces abans d’hora. Passo el parc del Poble Nou i ja surto de Vilafranca. Atravesso el polígon de Moja mentres el cos es va deixant anar i entrant en calor. Part més avorrida del recorregut, però pensant que és l’estona d’escalfament, ja vindrà lo millor. Passo per damunt de la via del tren i de l’autopista i faig la pujadeta a Moja.

Em noto els bessons algo rígids en pocs metres. Darrerament estic provant els compressors i ja em passa això, que en els primers kms no m’hi acabo de trobar, potser per falta d’escalfament o estiraments previs o perque necessito una estona d’adaptació. Mirant de no apretar en acabar la pujada, aprofito el pla del poble i una mica de baixada després per deixar enrera aquestes sensacions.

Arribo així al Parc d’Olèrdola, m’endinso al camí que fa baixada. I en el moment just trenco corriol amunt per la Muntanyeta. Aquesta sí que és una de les parts més divertides de la ruta, mentres es va serpentejant enmig de la naturalesa. Un bon lloc per no pensar, cal certa concentració si no fas habitualment la ruta per no ensopegar, i dedicar-se senzillament a disfrutar-ho. Divertit, sí, però vulguis que no fa pujada i bona; llavors sí que s’entra en calor de veritat.

Avançat un bon troç d’aquest tram de corriols me’n recordo dels bessons. Bona senyal si me n’havia oblidat d’ells i no havien molestat en tota aquesta estona de pujada. Sembla que també han entrat en calor i ja estan bé.

Tinc l’impressió que no vaig sobrat pujant, penso que potser no he descansat prou. Aparto de seguida aquest pensament, com una excusa absurda més. Em sento amb forces i llavors no té massa sentit.

A la meitat del corriol hi ha un petit descans més planer on es pot recuperar una mica l’aire. No triga gaire, per això, en tornar a fer pujada fins arribar a uns metres finals algo més durillos. Recupero el camí gran que envolta la Muntanyeta i ja em deixa a la carretera de Daltmar. Sis kms i després d’aquesta pujada ja em sento molt viu.

No faig masses metres baixant per l’asfalt de la carretera que ja em fico cap a la dreta per un curt caminet que em porta a una pista ample que m’ha d’apropar a Daltmar. Al voltant d’un km de camí que està més o menys empedrat a estones. És una zona oberta al cel i ben tranquil·la amb tendència a lleu pujada. No és un passeig però suposa un descans físic i mental que permet contemplar la serenor que t’envolta.

Es trenca per un camí més estret que és que ha de dur fins a Daltmar. No és com el corriol de la Muntanyeta però també és entrentingut córrer-hi. Vaig fent durant gairebé un km més reservant forces i mentalitzant-me pel que vindrà després: una dura pujada fins el cim però amb la recompensa de poder descansar allà a dalt.

Arribo a Daltmar, que deixo a l’esquerra inmediatament per agafar el camí amunt. Comença la pujada.

És molt empedrada amb un primer tram encara suau. Cada cop es va incrementant més i més la pendent. No és bo crispar-se ja a l’inici perque és molt llarg això. Miro de regular i anar fent. El camí gira noranta graus a l’esquerra i comença un tram molt dur. Primera botifarra superada. Vaig bé. Lleu descans (pujant!) i el camí torna a girar a l’esquerra i comença el tram final, també dur. Segona botifarra i em sento bé, no molt millor ritme que la darrera vegada però sentint-me força a gust. Bon moment per disfrutar de les vistes, espectaculars mentres vas pujant. Sé que arribaré a dalt i bé.

Em planto al pla molt motivat després d’un km i mig molt exigent i que he passat amb nota. Ja porto deu kms i una gran pujada i estic molt satisfet. En aquest precís moment de major cansament, de gran esforç, de cames pesades, es produeix algo ben curiós: m’omplo d’una força i unes energies brutals. Increïble.

Deixo l’esplanada enrera i continuo uns quants metres amunt fins el punt més alt. És quan decideixo que no pararé, ni breument, a descansar. Sé que això podia suposar varis kms menys en el recorregut final però era molt gran la motivació que portava a dins. Arribat al punt, just per fer una mirada panoràmica i una bona inspiració i girar per tirar avall.

Un cop coronat el Pic, faig canvi de plans. O, més ben dit, canvio de repte, perque el camí serà el mateix. Ara consisteix en aguantar el que es pugui sense parar, arribi fins on arribi. Ja estic satisfet arribat fins aquí i de la forma que ho he fet així que no m’importarà tenir que finalitzar el recorregut en qualsevol moment.

Em prenc el descens amb calma per l’altre banda de la muntanya, la que dóna a Canyelles. Encara que la baixada és bastant forta en el primer tram, no m’embalo i vaig recuperant físicament de l’esforç anterior. Em sento bé, les sensacions continuen sent bones.

Em trobo una petita pujada i ja arribo de nou a Daltmar. Carrer abaix i em passo de llarg uns metres, per variar, on fa més baixada quan havia de girar. No importa, dóno la volta rient i de puntetes recupero el camí correcte. Ara sí, encaro el carrer per sortir de Daltmar i continuar pel camí que va fins al Castell d’Olèrdola. Des d’aquest carrer, quan ja porto uns tretze kms, veig la pujada. Només serà una estoneta i després vindrà una baixada. Així que endavant.

Penso que el no descansar al cim es pot pagar en qualsevol moment en forma de pájara física o mental que podria ser monumental. Però segueixo anant bé i el pensament s’esborra en seguida. Quan més avanço, més kms faig, més satisfet estic.

Mig km de camí i l’abandono per tirar avall per una triatlera. Un temps enrera per aquí m’havia equivocat, com no, i vaig baixar per una perillosa tartera. Per aquí estava molt empedrat però es podia córrer. Molt tècnica igualment i s’havia d’anar en compte, amb algun salt que d’altre. Els meus turmells tampoc estaven per molt, així que molta alegria baixant no duia.

Camí de baixada molt pronunciada. Al mig del qual hi havia un petit descans amb una pujadeta inclús que em fa dubtar si el camí és correcte. Continuo i ja veig la carretera de Daltar, així que vaig bé. Ara torna la baixada i la pendent encara és més pronunciada. Més salts vigilant molt.

Aquest tram m’agrada. Si no m’equivoco, per aquí també es baixa a la Cursa del Castell d’Olèrdola, així que em serveix de reconeixement del terreny. També m’havia plantejat algun cop pujar per aquest camí. Això sobre el mapa, clar, perque un cop corrent-hi me n’adono clarament que s’ha d’estar molt més fort per pujar-la.

Catorze kms. Recordo les paraules en una conferència d’un esportista d’elit, que per motivar-se en llargues travessies buscava petits reptes, un darrera a un altre per arribar al final. Això és el que miro de fer a partir d’ara, buscar petits objectius que física i mental pugui anar assolint.

M’acosto a la carretera de Daltmar, creuant ha de venir una pujada. La meva sorpresa és que abans d’arribar-hi ja estic pujant, així que l’esforç s’allarga sobre el previst. Un cop passada la carretera continuo pujant. El repte que em plantejo és fer aquesta pujada i la que vindrà poca estona després.

Amb quinze kms les cames estan algo tocades, però un cop feta la primera pujada puc descansar planejant pel costat de la cantera. En aquest punt estic molt content: un llarg recorregut ja amb un bon cim a l’esquena.

Segona pujada. Cada cop necessito menys metres i menys pendent per quedar-me mig clavat. Però es supera igualment. Descans entre vinyes i jo encara tiro. Próxim objetiu: Ermita de Penyafel, serien uns disset kms, la millor distància recorreguda amb muntanya sense parar. Trobo un camí que m’hi porta, és ample i divertit. Però és molt curt, en seguida arribo a Penyafel. I jo estic bé.

Hi han famílies amb nens que cel·lebren un cumpleanys. Desconeixen el que he fet fins ara, però hi passo pel mig ben orgullós. Continuo, hi han forces. Nou objectiu: arribar a Moja.

Camí d’asfalt, els meus turmells agraeixen el terreny pla. Les cames van com van a aquestes alçades. I mentres vaig trotant em dóna un atac de satisfacció. Somrient em sento victoriós, ple d’energia.

Penso en la possiblitat d’arribar a Vilafranca, però ho veig lluny, primer Moja. Arribant hi ha una pujada, clar. Petit esforç, pujo bé. Però en acabat els bessons cremen. Travesso Moja, passant per l’esglèsia. Ritme suau i els bessons es recuperen. Ja estem en dinou kms al sortir i ara sí que Vilafranca està a tocar. Per què no?

El final torna a ser avorrit, tiro per la carretera, que ja darrerament he fet vàries vegades. Vaig a pinyon mental, es pot fer. La pujada a la rotonda d’entrada a Vila em sembla de gran pendent. Superats els vint kms. Ja estic a prop. Giro al dreta per la Girada, sembla que no però hi ha una lleu tendència de pujada que en aquests moments es fa notar.

Puc acabar d’arrodonir el recorregut acostant-me al punt on havia començat. També me n’adono que estic a prop de cumplir amb la distància d’una mitja, així que em decideixo a acabar a la Plaça Vilanova. Vaig arribant, content en els darrers metres. Aconseguit. 21,2K en 2h14m. Increïble!

No només he superar el test plantejat inicialment sino que l’he rebentat. Impensable abans de sortir de casa i ni tan sols quan estava en el cim del Pic

M’he sentit molt bé, amb forces, gaudint. Sensacions molt guapes, de plenitud en alguns moments. Bon promig per la distància feta i la dificultat superada. Gran ruta i més que bon entrenament. Continuant trencant barreres, creient, provant, anant a més.

Tres Diumenges seguits fent més de vint kms i més de dues hores (quatre dels darrers cinc). Així que que la setmana que ve hi haurà “descans”.

Serà a Olivella en forma de cursa de tretze kms, la del Margalló. Una revàlida a la feta fa un parell anys, la qual era la primera de mitja muntanya (llavors em semblava un mur!) i que la vaig acabar coix… Ara estic molt millor, més preparat i amb moltes ganes. Així que… vaig a disfrutar-la!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: